Dies de tempesta

Les campanes del món sonaven dolces i tèrboles

i tremola el cel com un got d’aigua

o com un bes d’aigua,

un bes líquid i tímid com un nàufrag

i al bell fons de mi, els vells sons,

fills inerts dels meus dies de tempesta

on les nits fosques ploraven un endemà lent

sobre un ahir ràpid.

Fràgil,

una silueta tendra d’ombra i dubte

cremava sota el llit, vora el cadàver

d’un sol que s’encenia en agonia

per perdre’s en la tardor més fosca

i dormir,

només això,

dormir i esperar certesa.