Per cada porta tancada s'obre una finestra

Eren contrassenyes,
paraules que eren tu i érem nosaltres,
paraules que, com tu, no tornen
ni tampoc es diuen,
per molt que pesin a la boca.

Eren gàbies
amb les portes obertes,
gàbies d'on tu ja vas sortir
i jo no he pogut encara,
gàbies que són fum
i que mai no s'esvaeixen.

Eren flames
que van marcar-me el cos -després, la pluja-,
que van cicatritzar abans de la teva marxa,
que no s'esborren
ni van arribar a tocar-te.

Eren imatges,
fotogrames que vas fer trencar-me
i que, tot i a trossos, oblido,
s'esborren del paper però no de l'aire
que se les emporta,
imatges de tu que per tu respiro.

Avui
faré callar paraules, sortiré
de les gàbies i en tancaré les portes,
mudaré de pell i només
respiraré l'oxigen.