I
De lluny em mires.
De lluny despertes els somnis
que fan fútil la matinada
i engabien les passions
i alliberen les fronteres.
De lluny em mires i et penso
com qui pensa acordió o nit fosca
i llençol estripat, i una gota de suor a la
tauleta,
la pluja repicant a la teulada.
La Cité, el fons del riu, el museu,
des de tan lluny em mires que el teu nom
ressona
a cada pedra de Tolousse,
de Quai de Tounis, vora el vespre,
i camines per sobre de l’aigua
fosca, com un tango de Gardel,
com els teus ulls que ja no recordo,
els teus ulls que de lluny em miren.
II
Com la llàgrima de Gardel que torna,
lletres que arriben per quedar-se,
paraules exiliades de la meva boca
que mai no les dirà;
són
només de la mà, del canell que les forma,
de la tinta que es grava,
del cel d’una nit blava,
un dulce recuerdo...,
la pell de l’ànima tatuada de tu
sota la pell de la carn que l’amaga,
tu boca que besa i yo juré mil veces,
tot allò que jo vaig dir i ningú més no podia.
III
La vida
és un vinil que gira,
jo la mota de pols que hi sona
i que no pot ser d’una altra manera,
entre mil motes de pols covarda,
la taca de la nostàlgia a la veu de la
memòria,
el día que me quieras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada