Et musicaré la vida

Demà

el món sonarà a disc de vinil,

així, amb segons trencats,

i et musicaré la vida.

Demà sonarà

la fullaraca, quan la trepitgis,

als de tota la vida:

Tarque, Sabina,

Lennon/McCartney,

uns minuts de Gaye, de Reed,

Sinatra,

un especial de bossa nova.

Romandran algunes notes

flotant a sobre teu

com pompes de sabó

que no voldran trencar-se.

No pateixis, callaran

un cop em pensis.

Silenci

Una pàgina en blanc,

una ploma seca,

uns ulls tancats,

una ampolla de vi encara no oberta,

un preludi,

el moment abans de l'obra,

una matinada qualsevol

de qualsevol poble,

una clau penjada a la paret,

prop de la porta,

una boca que calla,

una remor que no importa,

una pell d'algú que dorm

i en frega una altra,

un matí sortint el sol

vora la platja,

agafant una mà aliena,

una imatge,

un esperar,

no res,

guardant,

en fi,

el més profund

silenci.

Una mirada

Llum de dia,
fantasia freda i un conèixer,
patir un profund somriure a l'ànima.

El sol tenyeix les llàgrimes,
les guarda, abans que caiguin,
doncs ja no cal vessar-les.

Van omplir-se de colors els forats negres
quan vaig mirar als ulls de l'esperança
i ja no eren plorosos,
ni esperaven, com abans,
el lmoment de poder obrir-se;
llavors els ulls miraven,
i miraven per sempre
a la llunyania, on el present
es feia poc a poc passat
i el tan esperat futur demanava disculpes,
car s'havia entretingut,
ell també,
mirant-nos.

Solemnitat en una copa de vi encisellada

Omples el got amb profunda reverència
en un gest sagrat de perfum amarg i tènue.
Estudies l'ampolla, com qui estudia
el cos d'una dona, o una creu daurada,
i recordes l'any d'aquella collita.
Van passar tantes coses que ja
ni tan sols les recordes: només les sents
com qui sent com crema una vella ferida
que mai no vas curar per por d'oblidar-la.
Ensumes litúrgic el vas, comences a beure,
demanes a la sang de la terra que et porti
pels camins per on mai no vas atrevir-te
a caminar per por de les conseqüències.
Tot d'una s'obren les ferides i parles,
i escrius cada paraula per gravar-la a la història
sense pretendre massa, només potser
un absurd reconeixement, un nom de poeta,
doncs només fas exorcisme dibuixant traços de vida.

El món als teus peus

Creues el carrer i tothom s'atura,
para el temps i la ciutat guarda silenci,
com si fossis una cerimònia
o una verge o un miracle
quan ressonen els tacons de les teves sabates
i la gent escolta
i endevina històries i nits en flames
i habitacions que cremen.

Tu vas, lleugera,
trencant la boira del dia
i no t'atures,
les teves cames creuant l'horitzó a cada passa;
tu tens el món als teus peus,
però ja ho sabies.

Memòries que són principis

Sentint el foc que
esclata a la sang, mirant passar
els dies que es cremen, les hores
fredes sense res, la cendra
dels móns en un got d'aigua,
veient com cauen les torres
dels anys que més pesen
a les esquenes, temps
al temps que fa que et buscava,
i a la porta d'un desert
de fulles seques tornar,
amb la llum de l'últim dia,
esperant algú que esperava
i trobant
l'espera, la conversa, deixant néixer
paraules, músiques, silencis,
moments que són records, records
que són memòries, memòries
que són principis.

Somni d'un matí d'estiu

Estiu,
la pell que al sol es crema,
cafè, tabac i tinta,
somnis que recordes poc a poc, al llarg del dia.

Rutina,
cada matí viatjar per dintre,
un passeig pels meus paissatges,
retratar-los, si no,
qui els podrà veure?

Incendis,
va quedant-se lluny la pluja,
tot el que la pluja implica.
Si la vida ja no basta,
faré poesia.