Solemnitat en una copa de vi encisellada

Omples el got amb profunda reverència
en un gest sagrat de perfum amarg i tènue.
Estudies l'ampolla, com qui estudia
el cos d'una dona, o una creu daurada,
i recordes l'any d'aquella collita.
Van passar tantes coses que ja
ni tan sols les recordes: només les sents
com qui sent com crema una vella ferida
que mai no vas curar per por d'oblidar-la.
Ensumes litúrgic el vas, comences a beure,
demanes a la sang de la terra que et porti
pels camins per on mai no vas atrevir-te
a caminar per por de les conseqüències.
Tot d'una s'obren les ferides i parles,
i escrius cada paraula per gravar-la a la història
sense pretendre massa, només potser
un absurd reconeixement, un nom de poeta,
doncs només fas exorcisme dibuixant traços de vida.

El món als teus peus

Creues el carrer i tothom s'atura,
para el temps i la ciutat guarda silenci,
com si fossis una cerimònia
o una verge o un miracle
quan ressonen els tacons de les teves sabates
i la gent escolta
i endevina històries i nits en flames
i habitacions que cremen.

Tu vas, lleugera,
trencant la boira del dia
i no t'atures,
les teves cames creuant l'horitzó a cada passa;
tu tens el món als teus peus,
però ja ho sabies.

Memòries que són principis

Sentint el foc que
esclata a la sang, mirant passar
els dies que es cremen, les hores
fredes sense res, la cendra
dels móns en un got d'aigua,
veient com cauen les torres
dels anys que més pesen
a les esquenes, temps
al temps que fa que et buscava,
i a la porta d'un desert
de fulles seques tornar,
amb la llum de l'últim dia,
esperant algú que esperava
i trobant
l'espera, la conversa, deixant néixer
paraules, músiques, silencis,
moments que són records, records
que són memòries, memòries
que són principis.

Somni d'un matí d'estiu

Estiu,
la pell que al sol es crema,
cafè, tabac i tinta,
somnis que recordes poc a poc, al llarg del dia.

Rutina,
cada matí viatjar per dintre,
un passeig pels meus paissatges,
retratar-los, si no,
qui els podrà veure?

Incendis,
va quedant-se lluny la pluja,
tot el que la pluja implica.
Si la vida ja no basta,
faré poesia.

Declaració d'intencions

Trenquem el dol perpetu,
cosim bocins de cor amb fil i agulla,
presta'm els trossos que em faltin.

No tornem a mirar enrere,
ni a tenir ganes de fer-ho,
imposem el tu i el jo a tot allò que ja no ens falta.

Canviem el tacte d'altres llavis,
intercanviem carícies,
deixa'm veure i planejar els teus desitjos.

Caminem sobre altres petges,
esborrem i fem les marques
del camí que fa ja temps els dos buscàvem.

Tot allò que ja no és nostre
venem-ho,
i comprem tot l'horitzó per a nosaltres.

Per cada porta tancada s'obre una finestra

Eren contrassenyes,
paraules que eren tu i érem nosaltres,
paraules que, com tu, no tornen
ni tampoc es diuen,
per molt que pesin a la boca.

Eren gàbies
amb les portes obertes,
gàbies d'on tu ja vas sortir
i jo no he pogut encara,
gàbies que són fum
i que mai no s'esvaeixen.

Eren flames
que van marcar-me el cos -després, la pluja-,
que van cicatritzar abans de la teva marxa,
que no s'esborren
ni van arribar a tocar-te.

Eren imatges,
fotogrames que vas fer trencar-me
i que, tot i a trossos, oblido,
s'esborren del paper però no de l'aire
que se les emporta,
imatges de tu que per tu respiro.

Avui
faré callar paraules, sortiré
de les gàbies i en tancaré les portes,
mudaré de pell i només
respiraré l'oxigen.

Tango del record

I

De lluny em mires.

De lluny despertes els somnis

que fan fútil la matinada

i engabien les passions

i alliberen les fronteres.

De lluny em mires i et penso

com qui pensa acordió o nit fosca

i llençol estripat, i una gota de suor a la tauleta,

la pluja repicant a la teulada.

La Cité, el fons del riu, el museu,

des de tan lluny em mires que el teu nom ressona

a cada pedra de Tolousse,

de Quai de Tounis, vora el vespre,

i camines per sobre de l’aigua

fosca, com un tango de Gardel,

com els teus ulls que ja no recordo,

els teus ulls que de lluny em miren.

II

Com la llàgrima de Gardel que torna,

lletres que arriben per quedar-se,

paraules exiliades de la meva boca

que mai no les dirà;

són

només de la mà, del canell que les forma,

de la tinta que es grava,

del cel d’una nit blava,

un dulce recuerdo...,

la pell de l’ànima tatuada de tu

sota la pell de la carn que l’amaga,

tu boca que besa i yo juré mil veces,

tot allò que jo vaig dir i ningú més no podia.

III

La vida

és un vinil que gira,

jo la mota de pols que hi sona

i que no pot ser d’una altra manera,

entre mil motes de pols covarda,

la taca de la nostàlgia a la veu de la memòria,

el día que me quieras.

Ahir vaig somiar amb tu

Ahir vaig somiar amb tu,
ho confesso
com si fos un pecat, com si
fos el fruit prohibit que m'arrenca
d'un món suposadament perfecte,
un món sense tu, però
sense la teva absència.

Ahir vaig somiar que dormies
entre els meus braços, i no era
un record, ja que mai no vas fer-ho;
i jo et besava el coll, i tu
tan sols respiraves.

Avui,
necessito confessar-ho,
he tornat a somiar amb tu,
i no et besava el coll sinó el llavi,
i no dormies, em miraves
amb els ulls de qui encara recorda
els vells temps, les carícies,
i deies que no podia ser, i callaves
i tancaves els teus ulls sobre els meus ulls.

Demà, ho tem,
hauré de confessar-me,
i somiaré amb tu, amb quan
ens anàvem treient la roba, després del vi,
i donàvem voltes concèntriques
amb l'habitació i el llit com a òrbita,
com abans, en un univers privat i propi,

i potser em desperto i enyoro,
o potser
ja no em desperto.

El port

Avui no és ahir,

com demà tampoc seria
fill d'una mirada tèrbola,
d'un trist somriure.

Avui no és ahir,
però demà, potser...

Avui creues els dits
i demà res no canvia,
has perdut el passaport
i no pots tornar enrere.

Veus arribar la quimera
dels minuts, els segons,
les hores fredes i mortes
mentre marxa el vaixell dels nous dies.

Creues el port, la tempesta,
seus al moll,
mullant-te les cames,
i esperes.

Turista del record

Per què no
tornar als bars on començàvem?
Fer un passeig,
turista del record,
tot sol, i pensant de sobte,
com des d'un auricular,
"aquí la miraves fixament,
a punt de besar-la,
però sense atrevir-te",
o "en aquest banc vas aprendre
que la trobaries a faltar massa".

Ara camines Barcelona
i penses "aquí
li passaves el braç rere el coll
i pensaves en atrevir-te",
mentre demanaves una cervesa a la terrassa,
i fins i tot la terrassa,
on mai no vas estar amb ella,
et recorda.
"Aquí
l'haguessis agafat de la mà
i pensat en estimar-la,
tan sols una estona".
Però arribes tard,
i això és només un passeig
pel casc històric de la vostra curta història.

Arriben temps de força

Arriben temps de llances altes,
de fer un fort al far de les gavines,
d'ancorar vaixells al port
i cridar, amb més força.

Arriben temps de crisi,
però no ja per nosaltres,
el moment de fer callar la ràdio
i sentir-nos parlar, amb veu pròpia.

Arriben temps de no perdonar mentides,
de servir en grans copes les nostres làgrimes
a tots els qui les han fet caure,
d'obrir les gàbies i volar trencant cadenes.

Arriben temps de fars encesos
i fanals trencats a cops de pedra,
de trepar per l'heura que ha crescut a casa
i enderrocar estàtues vanes amb paraules.

Arlequí

a Albert

Quan les cames van fer fallida,

quan no només eren els bancs els qui et negaven el crèdit,

orfe, perdut entre les ombres,

jugant a fet i amagar amb tu mateix

per obligació,

perquè eres tot el que et quedava,

i senties que les teves pròpies mans

el teu cap destralaven,

només veies les llums d’un sol antàrtic,

escopies calma i el cel et vomitava tempesta

i negaves l’esperança,

llavors vas tirar les cartes

i vas trobar el fanal d’un arlequí,

vas aprendre a ballar sota la pluja

i vas entendre que, potser,

no estava ja en tu la teva ànima

i que, de vegades,

dos és companyia

i no en necessites cap altra.

La lluita

Tot i el que ens han volgut fer creure,

tot i la mort, la vida,

tot i el mal al baix ventre de l’ànima,

tot i que ens van dir que no

i que van dir-ho per sempre,

tot i que ens hem vist a mig camí

i sense forces,

tot i que els mapes ens fan anar en cercles,

tot i la poca llum

i la tanta foscor,

tot i el pes a les esquenes,

el sobrepès i la gana,

tot i la falta de ganes,

tot i que mai no deixarem la guerra

i hem perdut tantes batalles,

tot i els talls, els cardenals a les cames,

els cossos dels nostres a la terra,

tot i que ens entrebanquem amb els seus ossos,

tot i la suma de les pèrdues

i tota la resta,

encara creiem en nosaltres.

Llums de fira

Neixen llums de fira
i el blau del cel s'allunya,
crema la foresta
i el foc del cor es mulla.

Hi ha tant que no vaig dir-te,
més del que vaig estimar-te,
que vaig estimar correcte
fer-te córrer i allunyar-te.

I ara a les nits tremolo,
passo tant de fred quan marxa
la meva única foguera,

i als matins t'enyoro,
trobo el mar cobert de xarxes
i els meus arbres no floreixen.

Matinada

Només he pretès entendre com
ha pogut ser un síntoma de la matinada
el somni mortal d'una trèmula
llum de vidre sota l'espill de la fosca;

i quan els cristalls han fet callar el silenci
ha udolat un llop a les dàlies
invocant el fred record d'una corda
que ennuegava el nus que m'apreta la gola.

Lluny, prop de la meva finestra triaven
tots els meus fantasmes voler travessar-la,
i prop, lluny de la meva finestra tremolo
i ja són dins per culpa de recordar-les.

Només uns ulls verds poden foragitar-los,
però he de morir una nit rere una altra
per no haver arribat a trobar-te encara.

I et busco.

En blanc i negre

Avui he pensat en tu.
No com sempre hi pensava, però.
Avui he entès
que mai no vas ser meva,
que eres tan poc meva com el vi
és de la copa.
Avui, després de tant, m'he desprès
de tu, tot i que no de la memòria
- impossible, de la memòria -.
Però ara
ho recordo com qui veu
un film en blanc i negre,
una d'aquelles pel·lícules antigues,
mudes,
records de quan callàvem,
i són pel·lícules que m'agrada veure
quan arribo a casa, potser,
amb una cigarreta a la mà,
d'aquelles que tant et preocupaven.
Avui he recordat com et preocupaven, aquelles cigarretes,
i he pensat que potser ho entens com una provocació,
però no dius res, calles
dins la pel·lícula,
i jo ens miro callar, en silenci,
i somric de vegades.

Borratxera

Tant he begut

que em sento un tros de gel a la deriva,

que vaig vomitant motius d’un mite

i aplico les teves explicacions

a la mort que visc en vida

i em tanco a totes les habitacions

i m’obro totes les ferides;

cau a l’oblit el nostre nom

i torno a no saber com,

com cada dia.

Ja no recordo

Ja no recordo

el soroll mut de la cendra dels móns a l’aigua

quan fèiem l’amor,

ni com és el color carmí sobre una

imatge en blanc i negre.

Fa temps que no sé

a què olora la vainilla,

que no t’oloro a l’habitació,

l’habitació que ja no recordo ni recordes.

Fa mesos que el fum ja no et dibuixa

ni recordo quines eren

les lletres que amb el fum tu dibuixaves.

Com un cec que cec va néixer,

ja no et recordo

per no saber ja què pot ser recordable.

I tot i així,

t’imagino.

Tot va bé

Pau, quietud,

falsa modèstia,

exageració de la decència.

Tot va bé.

Congressos, controls

aeris, condominis,

ciències polítiques,

cendra.

Oblit,

orfes de la terra

i al carrer un nen que mor de gana.

Realitat,

silenci,

i al carrer un altaveu que calla.

Has trobat

Oblida tot allò que has vist,

aquelles dones que trobaren la sortida del teu paradís,

perquè és ella.

Oblida cel i infern; no serà res

com quan estiguis o no

vetllant la seva imatge a la capella

sagrada del cor,

del perfum de les seves genives,

d’allò que et dona vida;

caminant,

has sortit d’entre la boira i has trobat

el camí correcte.

Entreacte

No hi ha millor escenari

que una habitació,

un cop tanques amb clau fora els somnis

i només pots estar desperta

i per no perdre temps em beses,

et deixes anar sobre el llit, nedes

en un mar blanc en el que s’ha de nedar,

necessàriament i inequívoca nedar,

no deixar de nedar i deixar que els peixos

nedin de l’una a l’altra boca,

aquari de balances verges,

aquari verge de balances,

nit,

i que al matí despertis i em vegis mirar-te

i obrim als somnis que piquen a la porta.

I vull tocar-te

Sovint, els dilluns a la tarda,

quan fora tornen els nens de l’escola

i al poble encara hi ha vida,

em paro a recordar-te, i encenc

espelmes per tota la casa,

i em serveixo una copa de vi.

Poc a poc reneixen, de tu,

en un tèrbol somni, un somriure

dels lavis que besava i l’olor de la saliva,

i una pell tendra com una matinada

dolça que mossegava. Els ulls,

tristos, em miren i després giren,

fan tintar el cel de tempesta.

Després veig com et treus la roba

i els despulls de la memòria fan el que pertoca

i veig

els teus pits, les corbes, el sexe,

i ets fina i delicada mentre et miro,

i ets aigua tremolosa sobre un món de vidre,

i vull tocar-te,

però és el teu fantasma.

M'han dit

M’han parlat de tu, avui

que fa tant de temps de tot que l’oblit seu a la porta

i jo encara sóc lluny de casa;

m’han dit

que ara ets més feliç encara,

que celebres els Tres de Març

i desfulles roses al teu llit,

que menges bé i fumes massa,

que dorms entre el calor d’uns altres braços

i que mai no t’han vist recordar-me.

Musical

La única mujer que es vuestra

sin que deje de ser mía

Ets

la última a qui dedico els meus versos,

sovint inconnexos,

perduts entre nexes i flexos,

reflexes de llum i de fluxes perpetus,

la tràgica mort que viu dins els meus braços,

la sort de sentir-te i no tant els meus passos,

la màgia que prens cada cop que et respiro,

i espero, i opino

que sóc un faquir de sons tristos,

que et sento i sovint sé o somio

que t’estimo, et veig fugir a les cordes,

marxo amb tu a altres móns, amb tres notes,

d’una clau de fa des d’on broten

la sort, l’acord, el trèmul temor, de sobte,

i tu, eterna musa, si m’escoltes.

Aquí

Va ser aquí,

sota uns vells versos,

on trobaren, descompost,

el cadàver, el cos d’Estellés,

sota una pluja ingent de paràgrafs, d’epígrafs,

de dies llunyans i nits que m’esperen,

les traïcions d’ahir,

els vespres en vetlla

per un ni tan sols val la pena

o qui sap, lluitar,

brodar amb paraules un nou himne

a la llum suïcida, a la ferida oberta,

al néixer, créixer, morir cada dia

i al despertar sorpresa i somriure.

Dies de tempesta

Les campanes del món sonaven dolces i tèrboles

i tremola el cel com un got d’aigua

o com un bes d’aigua,

un bes líquid i tímid com un nàufrag

i al bell fons de mi, els vells sons,

fills inerts dels meus dies de tempesta

on les nits fosques ploraven un endemà lent

sobre un ahir ràpid.

Fràgil,

una silueta tendra d’ombra i dubte

cremava sota el llit, vora el cadàver

d’un sol que s’encenia en agonia

per perdre’s en la tardor més fosca

i dormir,

només això,

dormir i esperar certesa.