Ja no recordo
el soroll mut de la cendra dels móns a l’aigua
quan fèiem l’amor,
ni com és el color carmí sobre una
imatge en blanc i negre.
Fa temps que no sé
a què olora la vainilla,
que no t’oloro a l’habitació,
l’habitació que ja no recordo ni recordes.
Fa mesos que el fum ja no et dibuixa
ni recordo quines eren
les lletres que amb el fum tu dibuixaves.
Com un cec que cec va néixer,
ja no et recordo
per no saber ja què pot ser recordable.
I tot i així,
t’imagino.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada