Fum d'hivern

El tendre fum, una cigarreta
i un dibuix apaivagat sota la llum d'una cançó
massa trista, embafadora,
fum a contrallum, fum del vespre
i darrera el sol morint per la finestra,
fum d'avui d'aqui i d'ara,
d'una certa manera fum, o una altra cosa,
quan calfreds corren esquenes
i esquenes corren llits, i buits, i faules
i un vell mite tremolós ens tanca sota un llençol de marbre,
el fum, el vell fum de sempre
cremant a fils un aire lluny que ens acovarda
ens mira des de dalt,
el fum omnipresent d'aquella vida
que per valents potser ens vam perdre.

Final del viatge

Cau el sol
i és com quan m'abraces
o quan deixes caure el cabell sobre la meva jaqueta
i l'esquena al meu pit, i de quan en quan mirar-nos.

Cau el sol com cau la vida
i és com el final d'un viatge llarg sota la pluja
i un trencar-se el món i la seva pressa
quan la meva mà et recórre i tremola el temps
i queda tan poc de qualsevol altra cosa
que no siguin llavis i dies passats i nits properes.

Cau el sol vora la platja
i és com veure't nua sota un llençol del perfum de la teva boca.

Ofrena

T'ofereixo el sol
i un desconsol que brilla,
una absència profunda i
una certesa esdrúixola,
una brúixola de temps que li diuen dia
i el dia que em diguis
'Il·lumina'm'.

El far de les gavines

Potser sempre és de nit
al far de les gavines;
potser cada dia lluny de tu
és un exili de nosaltres
o un retir mirant el mar
mentre cau la tempesta,
i un vell vaixell s'enfonsa
i un de nou t'arrenca.
Potser la cendra cau més fort
al far de les gavines,
i ens pesa l'aire, i respirar és una mort dolça.

Potser res no es deixa anar d'entre nosaltres,
potser nosaltres no som tu i jo,
només això,
nosaltres i un exili
i de lluny el mar des del far de les gavines.