Potser sempre és de nit
al far de les gavines;
potser cada dia lluny de tu
és un exili de nosaltres
o un retir mirant el mar
mentre cau la tempesta,
i un vell vaixell s'enfonsa
i un de nou t'arrenca.
Potser la cendra cau més fort
al far de les gavines,
i ens pesa l'aire, i respirar és una mort dolça.
Potser res no es deixa anar d'entre nosaltres,
potser nosaltres no som tu i jo,
només això,
nosaltres i un exili
i de lluny el mar des del far de les gavines.
Me encanta tu poesía en catalán... aún recuerdo aquella mañana en el tren en que me dejaste leerte y quedé fascinada con ella. Ánimos poeta, seguiré siendo tu fiel lectora :)
ResponElimina